Els llavis closos, la mirada penetrant, misteriosa, plena de por i força.
Serena i llunyana, absent de tu mateixa, els teus ulls es clavaven dins del més profund de qui et veia.
Els teus ulls verds van donar la volta al món
Hagués volgut que aquell instant perdurés tota l’eternitat, el volia atrapar, conservar-lo per sempre, però...tan sols estava reflectit a una foto.
I cada cop que la miro, veig la llum de la teva mirada dins meu.
Al 1984 el fotògraf Steve Mccurry va immortalitzar aquesta noia afgana a un camp de refugiats al Pakistan. Ara s'ha conegut el seu nom: Sharbat Gula. Publicada a National Geografic, la foto va obtenir molt premis i va recórrer tot el planeta. Disset anys més tard ell va intentar trobar-la. Quan va defallir , un company seu va seguir i la va trobar.
Els seus ulls ja no els podria veure ningú mai més, eren sota un burca.
El seu marit i germans , van “permetre” que la tornessin a fotografiar.
Compareu la mirada. Encara conservava una espurna del que va ser, però l’esperança i la força havien fugit.
Desitjaria que aquella mirada no s’adormis mai....
Potser a l'alba vencera!
2 comentaris:
Que dura la vida de les dones d'aquest països com l’Afganistan...
a mi el que em transmeteix veient-la anys desprès es la fugida de l'esperança...
Per cert, res mes adient que el Pavarotti cantant Nessun Dorma
Si, la intenció es retre homenatge a tantes i tantes dones que tenen prohibit fins i tot la mirada. I en Pavarotti sembla com si al final de N. Dorma, veies la llum, has vist quina cara posa?
Publica un comentari a l'entrada