Cuando me dicen que soy demasiado viejo para hacer una cosa, procuro hacerla enseguida.
Pablo Picasso
1881-1973
QUELQU'UN QUI M'A DIT
On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses.
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos chagrins il s'en fait des manteaux
Pourtant quelqu'un m'a dit...
{Refrain:}
Que tu m'aimais encore,
C'est quelqu'un qui m'a dit que tu m'aimais encore.
Serais ce possible alors ?
On me dit que le destin se moque bien de nous
Qu'il ne nous donne rien et qu'il nous promet tout
Parait qu'le bonheur est à portée de main,
Alors on tend la main et on se retrouve fou
Pourtant quelqu'un m'a dit ...
{au refrain}
Mais qui est ce qui m'a dit que toujours tu m'aimais?
Je ne me souviens plus c'était tard dans la nuit,
J'entend encore la voix, mais je ne vois plus les traits
"Il vous aime, c'est secret, lui dites pas que j'vous l'ai dit"
Tu vois quelqu'un m'a dit...
Que tu m'aimais encore, me l'a t'on vraiment dit...
Que tu m'aimais encore, serais ce possible alors ?
On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux,
Pourtant quelqu'un m'a dit que...
{au refrain}
Si voleu la traducciço al castella: Chez Pinki
5 comentaris:
No deixem res que realment desitgem fer, per demà! Quanta raó tenia en Picasso.
Visquem amb intensitat, sense deixar que en vencin les pors. No hem de tèmer al fracàs; tan sols experimentant, realment vivim i dels errors en treiem els millors aprenentatges.
La vida passa en un instant, com diu la Carla Bruni. No deixem que sen's esmunyi mancada d'il.lusions i de'experiències enriquidores.
Molt bonic el post, Tarek
Bon cap de setmana
Gràcies MyT. Sàpigues que el teu blog és com un mirall on em miro cada matí. I si, cal aprofitar els instants, però abans cal aprendre a fer-ho. No és fàcil, quan portes anys fent el contrari o casi. Tems el fracàs i, sopbretot, estém a vegades preocupats per no fer el ridícul...., però si, poc a poc, veig la claror del final del túnel...
PD: que bé escrius!
Una abraçada
Ui Tarek, a vegades vol aprendre tant i fer-ho tan bé, que se'ns passa la vida en l'intent. Apren mentre vius, home! ;-)
Tens tota la raó, ens espanta massa el que pensin els altres de nosaltres i amb això ens privem moltes vegades de treure la nostra veritable essència i deixar que brilli i ens faci sentir l'alegria de viure.
M'encanta el camí que va descrivint el teu bloc! No espiris arribar al final del tunel per veure la claror, la tens davant teu :-)
Una abraçada
*volem
Quina raó!! els límits els posem nosaltres mateixos.
La por al rídicul, al fracàs ens bloqueixa sovint... i que difícil deixar tot això de banda.
Publica un comentari a l'entrada