SOMIO EN TU
No puc dormir...
perquè no et tinc al meu costat.
La pluja toca amb els seus dits la terra
i et trobo a faltar
No puc dormir...
Has vingut del no res
Només amb paraules i sentiments escrits,
mai m'has vist plorar
perquè mai m'has vist...
m'enyores?
No puc dormir...
perquè mai he sentit teva veu
Ells teus ulls en volem tocar
i jo...només vull que em miris
només vull el teu perfum,
la flor del jardí,
el nostre silenci asseguts a l’escala,
el color del teus ulls que mai he vist,
el somriure d’una tarda per mi....
Oh! no puc dormir...
On és aquest home que no conec
i que no em deixa dormir?
Tindré cura de mi mateixa
No he de dir més mentides
Ja veig el gran infern
al que m'ha portat aquest desig
però me'n acomiado
i en vaig a peu a intentar trobar el meu camí,
i me'n vaig a peu a cercar un lloc
on poder restar.
No vull somiar més
amb els ulls oberts
Caminaré a peu per sortir-me
d’aquest destí
i de la mala sort que he tingut
I... si tu em poguessis veure
si tu em poguessis trobar,
tan sols porta'm el teu cor
que jo l'acaronaré.
I si em portes la teva casa
obriré les finestres al sol
només per tenir cura del teu jardí,
del teu cel,
del teu mar,
per tu i per mi.
Núria Pons i Vilardell
Per si ell no apareix....vols comparitr aquesta música amb mi?
2 comentaris:
Meu estimat amic
L´amor que porten en secret perque no saben explicar,
el poden guardar sempre dins nostre,
sense permetre trobar-lo.
Ah, estimat amic meu
Dugues mans que mai se hagen tocat, dos cosos que mai s´hen trobat
és el mes cruel destí de un esser humà.
No he ha llum,
no he ha records,
no he ha aprenatge,
no he ha ni tant sols el silencí de les paraules ausents...
No és el millor camí, possiblament...
tampoc el millor destí.
No existeix camí solitarí,
no és cert,
no és just,
no et pot portar a cap lloc.
Tanmateix poguen caminar solets per tota una vida,
ens enganyen.
Sols caminen per trobar un destí.
Si tu trobes un camí, no tingues por,
troba aquest destí que et porte a dos.
Meu amic estimat,
Alguns cops les lluns que obren els camins son nocturnes,
però la natura és sabia, sempre ve la llum del dia,
a poc a poc
per revetllar-te un nou pas,
... una noua nit...
és sempre així, estimat amic.
Podria passar-me avui tot el dia ple de llum escrivin per tu,
sols per dir-me
a mi mateixa
alló que se tant bé
i que possiblament mai tindre coratge de fer,
buscar el meu camí,
buscar les mans
que mai m´han tocat,
ells llabis,
el silenci dels amants despres de trobar la llum.
Meu estimat amic,
és dur ser poeta,
és dur viuere les paraules d'alló que mai s'he viscut.
Viu, meu estitat amic,
no fagis pas com jo,
no guardes pas el calor de teva pell per la terra treure.
Viu!
Estimat amic:-)
tres petons
Estimada Segundavida,
Sóc incapaç d'expressar res semblant a un poema tan bonic. Resto mut davant la font de paraules que has deixat regalimar en aquest racó de sorra. Només el silenci podria intentar igualar el teu escrit, només el silenci podria expressar el que penso: que tens raó. Viuré, si, però no sé si serà en silenci.
Una abraçada molt forta, estimada amiga!
Publica un comentari a l'entrada