A poc a poc,
arriba la nit.
A l’horitzó vermellós,
s’allunya la llum,
A poc a poc,
surt del mar.
Avui més rodona que mai,
d'un blau Infinit,
I a poc a poc
passa davant meu,
plena de llum com mai,
i em mira i em somriu.
Va a poc a poc
Però, no la pots atrapar.
Només t’il•lumina una estona.
Aquest temps etern que dura
una nit.
Però se'n va
a poc a poc
també per l'horitzó
I hauré d’esperar a demà.
quan ja no sigui plena, com avui,
Quan il•lumini menys que avui.
Però, potser,
a poc a poc,
Sense preses, amb calma
Em durà les respostes.
O, potser,
a poc a poc,
amb calma, sense presa,
una llàgrima em tanqui els ulls.
8 comentaris:
Esa lágrima...
Es muy triste, Tarek.
Tu luna, estoy segura que nunca te deja.
Un beso.
Hola Sak,
Es que uno tiene algun momento triste en el que se deja llevar...en la vida hay de todo, verdad?
Esa luna no sé, pero tambien diviso astros a lo lejos....
un beso
Hola Sak,
He quitado la poesia aquella,pues si, era triste.
3 besos
Y ¿por qué la quitas? Era muy bella. A veces lo triste es bello y sobre todo tenía sentimento.
Yo creo que has hecho mal, era preciosa.
Yo debería queitar m blog entero, siempre suelen ser escritos tristes...
Un beso. La vida no siempre es feliz.
Sak,
Mira, siendo tu quien me ha dicho que era bella...si tu li dices, hasta me lo creo...o, sea, la vuelvo a poner. Tienes razón, la vida es todo.
Un abrazo
Gracias...
Es muy bella
Mil besos
amic estimat,
que bo tornar a ficar-ho...les poesies son així mateix diuen en poques paraules algum estat nostre i no sempre estem feliç, per sort:-).
De nou la lluna és plena... veus es tot un camí, un dia mes clar per una nit mes fosca, una nit mes clara per un dia mes nublos...és el camí i avui crec que no he ha un principi difinit, el principi el definin nosaltres, aquest és el gran present de l'arbitraritat.
tres petons:-)
núria
Si, a més tu has aparegut amb la lluna plena ..una bona senyal per a seguir el camí.
uns petons
Publica un comentari a l'entrada