Camí, sorra, sol,
frescor, lluna,
seràs estel?
Recullo sorra humida.
Les gotes que et cauen a tu.
seràs aigua?
Veig ombres al fons
Fugint a l'horitzó.
Seràs vent?
Arriba la freda alba,
el Sol a l'horitzó,
jo sol amb la meva ombra.
Foscor contra foscor,
pell sense pell.
Hauràs fugit?
Vas ser un miratge?
No, un somni de tardor.
Y el Sol torna a escalfar.
7 comentaris:
Precioso sue�os de oto�o...
Los sue�os no huyen, viven en ti.
Una m�sica muy bella.
Un beso.
Si, però a veces es como el agua que con el tiempo va borrando hasta tus huellas en la roca, van diluyendose en la lejania...
Un beso
Aquest poema és teu?
tres petons
Hola Segundavida,
Es clar que es meu. De fet no n'escric gaires perque no en sé. quan era jove si que en feia algun. Ara n'he fet aquest i potser un altre...,però, no tinc ni idea de si guarda la mètrica o no...res, però ho expresso tal i com em ve de gust.
Resposta curta: SI
4 petons
Segundavida,
el del Jardi Secret també és meu, però ja et dic que a tot això dir-li poemes, es com faltar al restecte al poetes...
;-)
He llegit avui el Jardi Secret i m'encanta pq b porto el mateix sentiment del mon, de mi, de tu, de na Joana, i de tots...
Meu estimat amic no existeix métrica a la poesia tardomodernista, com no existeix pa co medir l'estimar, els secrets, as llagrimes que no ens cauen, mes que omplen el nostre cor que no s'estranya gens.
Ah, estimat amic...faltar el respecte no deu ser fer un poema sense metrica, deu ser no volguer escoltar el nostre cor quan crida fort i alt i no volem sentir.
milons de petons:-)))
Segundavida,
Dius aquestes coses tan maques i m'envies tants i tants petons que tinc l'Ego just al sostre de l'habitació. Li he de posar un corda perquè , com si fos un globus, el pugui anar baixant de tant en tant
Milions de petons i una abraçada, apa.
Publica un comentari a l'entrada