Un bon dia vaig sortir de l'oasi on havia restat durant 30 anys o més. Vaig anar cap la Caravana, els camells m'esperaven. Tan sols em vaig girar un moment. En aquell instant en que partia cap un mon desconegut i nou, vaig veure tots els anys passats al oasi. Va ser com un flash, tots el moments bon i els dolents, totes les nits fosques, totes les sortides de sol darrera el campanar de l'entrada. I moltes coses mes. I, sobretot, recordo les mirades del qui havien compartit tantes alegries i tantes tristeses, tantes nits de cooperació, i tantes coses que no puc recordar-les una a una. En aquell moment, les seves mirades i la meva es van creuar, si, i vaig ser conscient que mai més tornaria a l'oasi, res tornaria a ser igual. El temps engendra l'oblit. Les meves llàgrimes de comiat i jo, per fi, varem travessar la porta, sense tornar a mirar enrera. Em vaig endur dins el meu cor (potser era el cervell, tan li fa) les seves mirades i dins d'elles els seu adeuuuuuuu. Els hi vaig deixar unes lletres i una cançó al terra de la porta que separava els camins de les nostres vides.
CARAVANSERAI
Aquesta vida que ens contempla es com una estrella al mati
Una escena de Sol o unes grosses onades a la mar
Un vent fluix o un llampec en una tempesta.
Un somni que balla per tota l’eternitat.
La sorra estava brillant a la llum del matí
I ballant fora de les dunes a la llunyania
La nit mantenia tan dolça la musica per molt de temps
I allà reposàvem fins el trencar el dia.
Despertàvem aquell matí amb la crida d’anar endavant
Els nostres camells s’aixecaven i els howdahs plens
El Sol estava creixent en el cel oriental
Només mentre nosaltres comencem el crit al desert
Anomenant, anhelant , llençant-nos cap a casa teva
Les tendes es feien més petites quan sortíem fora
A una terra que parla de molts temps passats
Els mesos de pau i tots els anys de guerra
Les vides d’amor i totes les vides de por
Anomenant, anhelant , llençant-nos cap a casa teva
Creuàvem els llits dels rius completament gravats en pedra
I cap amunt de les poderoses muntanyes algun cop conegudes
Més enllà de les valls en la calor abrasadora
Fins que arribàvem al Caravanserai
Anomenant, anhelant , llençant-nos cap a casa teva
Anomenant, anhelant , llençant-nos cap a casa teva
Quina es aquesta vida que m’empeny lluny
Quina es aquesta casa on no podem viure
Que es aquest cerca que m’empeny cap endavant
El meu cor es ple quan tu estàs al meu costat
Anomenant, anhelant , llençant-nos cap a casa teva
Anomenant, anhelant , llençant-nos cap a casa teva
4 comentaris:
Es muy triste...Pero a veces hay que traspasar ese umbral.
En el recuerdo quedan tantos momentos bellos que se pasaron; pero siempre hay muchos otros por llegar.
Es bonita también la canción.
Un beso, Tarek.
Si, traspasas el umbral, però a veces un trozo de ti se queda dentro.
un beso Sak
Tarek, avui legir aquest post m'ha fet pensar que alguns "caminador dela vida"passem-la caminan amb la crencia (crença)de que aqui estem per trobar el que ens complete el cor...
Som poetes, pintors, escriptors, músics, alguns que per la por pensem que no son res...
Avui és un dequells dies que voldria per mi mateixa a llibertat dels pensaments i del meu cor
tres petons:-)
Segundavida, sempre he pensat que tu portaves la vida dins teu, que fins i tot el teu cos ballava samba quan parlava....tu ja tens lliure el teu cor.
3 mil petons.
Publica un comentari a l'entrada