A lo largo del camino cubierto de musgo,
En dirección a tu choza,
descubro las huellas de tus pasos.
Blancas nubes yacen
ocultas sobre tu silenciosa isla;
Fragantes hierbas crecen
hasta la altura de tu inútil puerta.
Un chubasco pasajero
revela el color de los pinos.
Vagando por los cerros
hallé el nacimiento de un arroyo.
Arroyo, flores, meditación: todo es uno
y no sienten la necesidad de hablar
Liu Chang Ching (709-780) Poeta chino de la dinastía Tang
4 comentaris:
Bella poesía donde la naturaleza tiene el papel más importante.
El silencio en ella es llenarse de paz.
Un beso
Exactamente, esa es la sensación que tuve yo al leerla, de paz interior.
Un beso, sak
No si és que no pares eh! ;-)
Preciós, Tarek. M'encanten els poetes xinesos i la seva seva forma de connectar-te amb poques paaules amb el que expressen.
Aquest poema fa sentir la unió de l'home amb la natura. Diuen els orientals que l'home és el microcosmos del macrocosmos i és una llàstima que no ho tinguem massa en compte i en molts moments en en allunyem.
En harmonia amb la Natura, amb tot el que ens regala, no fan falta paraules, sinó tan sols escoltar el munt d'emocions que ens expressarà el nostre cor vibrant
Una abraçada
Els xinesos potser comuniquin amb poques paraules, però tu també expresses un munt de coses en dues estrofes. No seràs xinesa?... ;-)
Però, si, tens raó....i el que més m'ha agradat és el final:
"...todo es uno y no sienten la necesidad de hablar". És perfecte, la frase , per a mi, dona sentit a tot el text anterior. La harmonia de tot en silenci..no cal res més...buf!
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada